Crònica sentimental d'Espanya va aparéixer en forma d'articles en la revista “Triunfo” l'any 1969, el seu autor Manuel Vázquez Moltalbán, dóna una ullada, original sobre el que ara és el nostre passat, ens revela una visió de l'Espanya de la postguerra (en 1969 encara era postguerra) presentant un recompte de l'ordit amb els quals es va forjar la supervivència espiritual d'una generació que va perdre la guerra, moltes vegades sense arribar a viure-la: la cançó i l'esport, la ràdio i el cinema, l'espanyol i l'«americà»... Amb tot, l'important d'aquest llibre no es limita al que diu, sinó a com ho diu, en temps de censura.
Uns articles determinants per a tota aquella gent que formava part de la confraria dels dissidents i sabia llegir entre línies, i que amb la Crònica sentimental d'Espanya va aprendre a respectar l'afany de supervivència psicològica de les classes populars en temps durs. El llibre ja he dit que és una sèrie d'articles s'estructura en tres parts:
1. Els anys quaranta
2. Futbol i technicolor
3. Els feliços seixanta
La crònica posa al descobert el nostre afany per semblar moderns, desmentides, pels nostres atàvics instints, és fàcil establir un paral·lelisme amb els temps actuals:
"...ante la pregunta de qué opina el público sobre la
melena de los hombres se demuestra un increíble margen de tolerancia, que
después queda desmentido por vandálicos actos de rapado en algunas capitales de
provincia"
En llegir aquest paràgraf m’ha vingut a la ment els atacs, massa sovint, als que no coincideixen en l’orientació sexual majoritaria o pertanyen a col·lectius d’emigrants, sobretot no-blancs.
No obstant, el títol de “crònica”, en alguns moments
l’autor sembla profetitzar els temps actuals com quan introdueix el concepte de
“llibertat d'oci” que al cap
dels anys la dreta postfranquista o tardofranquista o enyorefranquista ha
fet seu i a base repetir-ho vol fer-lo hegemònic.
"Los españoles se
han acostumbrado a medir la libertad por el tamaño de las faldas de
sus chicas, por el límite de destrozo de una plaza de toros donde actúan los
ídolos musicales de los chicos sin que intervenga la fuerza pública" [...]
Es decir la reivindicación de la libertad de ocio y de
las posibles libertades que uno puede permitirse durante el letargo del ocio"
També preveu les professions a les que podríem aspirar en un futur; hui ja present:
“Dentro de cien años, cuando España sea
un alolón, cuando las tierras del centro hayan sido enviadas a la Luna para el
desarrollo de la agricultura espacial y los mares hayan ocupado el vacio para
duplicar el número de las costas; dentro de cien años, cuando los centros de
Formación Profesional Acelerada produzcan a un ritmo mensual de cien camareros,
cinco flamencos del litoral, cincuenta profesionales playeros varios”
Vos sona la música?
