Crónica sentimental de España

Crònica sentimental d'Espanya va aparéixer en forma d'articles en la revista “Triunfo” l'any 1969, el seu autor Manuel Vázquez Moltalbán, dóna una ullada, original sobre el que ara és el nostre passat, ens revela una visió de l'Espanya de la postguerra (en 1969 encara era postguerra) presentant un recompte de l'ordit amb els quals es va forjar la supervivència espiritual d'una generació que va perdre la guerra, moltes vegades sense arribar a viure-la: la cançó i l'esport, la ràdio i el cinema, l'espanyol i l'«americà»... Amb tot, l'important d'aquest llibre no es limita al que diu, sinó a com ho diu, en temps de censura.

Uns articles determinants per a tota aquella gent que formava part de la confraria dels dissidents i sabia llegir entre línies, i que amb la Crònica sentimental d'Espanya va aprendre a respectar l'afany de supervivència psicològica de les classes populars en temps durs. El llibre ja he dit que és una sèrie d'articles s'estructura en tres parts:

1. Els anys quaranta

2. Futbol i technicolor

3. Els feliços seixanta

 

La crònica posa al descobert el nostre afany per semblar moderns, desmentides, pels nostres atàvics instints, és fàcil establir un paral·lelisme amb els temps actuals:

"...ante la pregunta de qué opina el público sobre la melena de los hombres se demuestra un increíble margen de tolerancia, que después queda desmentido por vandálicos actos de rapado en algunas capitales de provincia"   

En llegir aquest paràgraf m’ha vingut a la ment els atacs, massa sovint, als que no coincideixen en l’orientació sexual majoritaria o pertanyen a col·lectius d’emigrants, sobretot no-blancs.

No obstant, el títol de “crònica”, en alguns moments l’autor sembla profetitzar els temps actuals com quan introdueix el concepte de “llibertat d'oci” que al cap dels anys la dreta postfranquista o tardofranquista o enyorefranquista ha fet seu i a base repetir-ho vol fer-lo hegemònic.

"Los españoles se han acostumbrado a medir la libertad por el tamaño de las faldas de sus chicas, por el límite de destrozo de una plaza de toros donde actúan los ídolos musicales de los chicos sin que intervenga la fuerza pública" [...] Es decir la reivindicación de la libertad de ocio y de las posibles libertades que uno puede permitirse durante el letargo del ocio"

També preveu les professions a les que podríem aspirar en un futur; hui ja present:

“Dentro de cien años, cuando España sea un alolón, cuando las tierras del centro hayan sido enviadas a la Luna para el desarrollo de la agricultura espacial y los mares hayan ocupado el vacio para duplicar el número de las costas; dentro de cien años, cuando los centros de Formación Profesional Acelerada produzcan a un ritmo mensual de cien camareros, cinco flamencos del litoral, cincuenta profesionales playeros varios”

Vos sona la música? 

Memòries de mi mateix

 

L'hivern de 1968, tres joves treballadors amb conviccions polítiques fan una pintada reivindicativa la nit abans del soterrar de l'alcalde del poble, un fet que portarà conseqüències greus. Prop d'allí, en una caseta enmig de la làmina d'aigua dels arrossars valencians, un jove falsificador de documents i de quadros, que encara no s'ha guanyat el renom del Mític Regino, rep la visita inesperada de la policia política del règim franquista. Tant uns com l'altre actuen contra un sistema corrupte, però des de punts de partida aparentment molt allunyats. Tanmateix, els camins d'aquests personatges i de molts altres es creuen en una novel la amb més d'un gir inesperat. A Memòries de mi mateix, a través de la història dels orígens del Mític Regino, un personatge irremeiablement mediatitzat pel context històric, ens endinsem en una trama internacional sobre la falsificació d'art clàssic i contemporani, que arriba fins al 2019. El periodista Marc Sendra intenta reconstruir un puzle on també conflueixen l'espoli nazi i la lluita antifranquista. A mesura que cauen les màscares, el relat que n'emergeix és tan original com una bona falsificació, tan autèntic com la veritat que s'amaga darrere de l'ordre establert.

El extranjero

 

La novela, publicada en 1942  nos presenta a Meursault, un hombre franco-argelino que se muestra pasivo y ajeno al mundo que le rodea. Tras cometer un crimen, no experimenta el arrepentimiento, tampoco se inmuta ante la muerte de su madre. La actitud del protagonista choca con las convenciones sociales y lo conduce a su propia sentencia de muerte.

La novela se divide en dos partes en la primera nos presentan la vida de Meursault en Argel, la muerte y el funeral de su madre, la relación con Marie, la excursión a la playa con Raymond y el altercado en la playa que culmina con Meursault asesinando a un hombre.

En la segunda parte asistimos al interrogatorio, al juicio, la condena y la aceptación de la sentencia.

Dime quién soy

 Un periodista recibe la propuesta de investigar la vida de su bisabuela, Amelia Garayoa, una mujer de la que sólo sabe que huyó abandonando a su marido y a su hijo poco antes de que estallara la guerra civil española. Para rescatarla del olvido deberá reconstruir su historia desde los cimientos encajando, una a una, todas las piezas del inmenso y extraordinario puzle de su vida.

Marcada por cuatro hombres que la cambiarán para siempre -el empresario Santiago Carranza, el revolucionario francés Pierre Comte, el periodista estadounidense Albert James y el médico militar del ejército alemán: Max von Schumann-, la historia de Amelia es la de una mujer presa de sus propias contradicciones que cometerá errores que no terminará nunca de pagar y que acabará sufriendo, en carne propia, el azote despiadado tanto del nazismo como de la dictadura soviética.

Desde los años de la Segunda República española hasta la caída del Muro de Berlín, pasando por la Segunda Guerra Mundial y la Guerra Fría, la novela de Julia Navarro rebosa intriga, política, espionaje, amor y traición.

 

Com diu un amic en temps difícils les institucions han de ser fermes.

Comunicat AVL

València, 25 d'agost del 2023

Davant de les darreres declaracions en els mitjans de comunicació del Conseller d’Educació, Universitats i Ocupació de la Generalitat Valenciana en què posa en qüestió l’autoritat lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i en exercici de les competències atribuïdes en la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de Creació de l’AVL, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa constar que:

 

1) L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana establix que «l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià» (art. 6.8). Qualsevol intent d’apartar-se del que prescriu l’Estatut comportaria una irresponsabilitat i un gran perjuí per a la societat valenciana i per a la normalització de la llengua pròpia.

2) El mateix Estatut d’Autonomia afirma que «la normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’aplicació obligatòria a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana» (art. 41). Qüestionar l’obligatorietat dels pronunciaments de la nostra institució és qüestionar la norma institucional bàsica dels valencians: l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.

3) La Llei de Creació de l’AVL precisa encara més el que disposa l’Estatut d’Autonomia pel que fa a l’obligatorietat dels pronunciaments de la institució: «Les decisions de l’AVL en l'exercici de les funcions que hi corresponen, hauran de ser observades per totes les Institucions de la Generalitat, pels Poders Públics, per la resta d'Administracions Públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i empreses, de titularitat pública o que compten amb finançament públic» (art. 5).

4) El fet de projectar la idea que pot haver-hi més d’una normativa lingüística és completament improcedent i allunyada dels objectius que ha de perseguir un govern. A més, posa en perill tot el sector cultural i educatiu i, en general, tots els àmbits d’ús de la llengua, que, amb la projecció de les noves tecnologies, necessita una llengua estàndard consensuada; un consens reconegut, gràcies a la tasca de milers i milers d’usuaris, per la majoria de la societat valenciana i que compta amb una llarga tradició ortogràfica (Normes de Castelló de 1932).

5) Entre les competències de l‘AVL que establix la Llei de Creació de la institució, a més de determinar la normativa oficial del valencià en tots els seus aspectes, també s’inclou, entre altres, la de fixar les formes lingüísticament correctes de la toponímia i l’onomàstica oficial de la Comunitat Valenciana; emetre i difondre informes o dictàmens i realitzar els estudis sobre la normativa i l’onomàstica oficial valenciana, i, finalment, vetlar per l’ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat.

6) El fet de posar en dubte la mateixa AVL i la seua normativa lingüística, així com pretendre revifar un conflicte que s’ha demostrat socialment estèril i artificial, incidix negativament en la vertebració lingüística, cultural i social del nostre poble. El diàleg i el consens van presidir la creació de l’Acadèmia, com ho testimonia el preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL que reproduïx el dictamen del Consell Valencià de Cultura. També el diàleg i el consens són els instruments que empra l’AVL en la seua actuació quotidiana com s’ha demostrat al llarg dels anys.

7) El valencià, la nostra llengua, la pròpia i històrica dels valencians, necessita que s’use en tots els àmbits de manera homogènia i que es dignifique. Qualsevol fragmentació o diversificació de la norma lingüística està fora del sentit comú, fora d’una visió de futur i fora del sentit institucional que esperem dels nostres governants.

Herminio Almendros: un maestro de la Segunda República

 Introductor de las técnicas Freinet en la escuela española y en la cubana, Herminio Almendros fue, además, un renovador de la literatura para la infancia, tarea en la que destacó su actualización de la obra de José Martí. El autor de este libro, Ferran Zurriaga, realiza un recorrido por la vida y la actividad docente de Almendros a partir de materiales inéditos, cartas personales y testimonios de las personas más cercanas a él, para descubrirnos a una de las figuras más influyentes en la pedagogía moderna. 

Ferran Zurriaga i Agustí (Olocau, Valencia, 1938 - Olocau 2022), ya desde sus inicios y tras contactar con el Institut Cooperatiu de l’Escola Moderna, desarrolló una intensa tarea divulgadora de las técnicas Freinet. En 1974 funda la Asociación Española para la Correspondencia y la Imprenta Escolar y, en 1977, el Movimiento Cooperativo de la Escuela Popular. Asimismo, ha colaborado en la organización de les Jornades d’Investigació dels Quaderns Freinet, promovidas por la Fundació Càtedra Enric Soler i Godes.

Un consell: Llegir el llibre amb un ordinador per consultar la quantitat de noms que en ell apareixen, una història dels educadors soterrats en vida o en obra per la dictadura.

Una cita del llibre Pàgs 73, 74

“El trabajo  que yo pudiera hacer se centraría sobre la tesis que Almendros escribió para su doctorado en Cuba. Como sabes, versa sobre la inspección técnica. Por tanto serían unas cuartillas para analizar la función inspectora como “orientadora” del hacer del maestro. Almendros fue un inspector “operante”; los que conocemos aquí y ahora son “estorbos”, “inoperancias”. Por lo general el cuerpo de inspectores lo forman auténticos “desertores” de la pedagogía. Lo mismo cabe decir del cuerpo de directores. No necesito decirte que hay muy honrosas excepciones, pero el corto número de éstas es prueba muy evidente del fracaso rotundo de nuestro sistema escolar, el colosal desastre de nuestra pedagogía.”

La España de las piscinas

 Durante los años del boom inmobiliario, se construyeron cinco millones de viviendas en España. La mayoría sigue el modelo de suburbio estadounidense. Son islas verdes —por las zonas comunes— y azules —por las piscinas— situadas en las afueras de las ciudades y en las que reside buena parte de la llamada clase media aspiracional de nuestro país. Jóvenes familias con niños pequeños. Los hijos y los nietos de la España vacía.

Estos barrios de nueva creación conforman lo que Jorge Dioni López denomina «la España de las piscinas». Un mundo hecho de chalés, urbanizaciones, hipotecas, alarmas, colegios concertados, múltiples coches por unidad familiar, centros comerciales, consumo online, seguro médico privado, etc. Un mundo que favorece el individualismo y la desconexión social y cuya importancia política es hoy fundamental, pues de él depende la evolución del mapa político, sobre todo, el voto conservador.

El debate sobre la vivienda y el territorio suele centrarse en temas como la gentrificación, el precio de los alquileres o el vaciado rural. La España de las piscinas pone sobre la mesa otra cuestión esencial: el análisis de nuestro principal modelo de desarrollo urbano y cómo ha transformado la manera de entender el mundo, las aspiraciones y la ideología de millones de españoles.

Galardonado con el Premio Libro del Año en ensayo 2021 por el Gremio de Librerías de Madrid.

Por último una cita: "Dispersar la población en espacios individuales situados en islas urbanas segregadas fomentó la pérdida de visión comunitaria de los problemas"  página 61